miércoles, 29 de julio de 2026

PLA DE LLUNA


 


Debussy: Clair de Lune (Violin and Piano) 

Informació del concert al Camí Ignasià 

Al Pla de Lluna 

Les veus dels instruments 
s'uneixen a la seva llum, 
que ens acompanyarà 
tot el variat concert. 

Per prendre el relleu 
d'un sol estiuenc 
que ens ha castigat, 
pot-ser una mica massa.

Per sort la música 
ens cura de les malaltisses 
sensacions que el temps 
ens imposa sense pietat.

A la tarima, els músics, 
s'afanen a fer-ho bé, 
darrera seu, la serralada, 
fa de marc incomparable. 

Ens deixem portar pel ritme 
i la magnificiència del paisatge, 
tot es fantàstic per passar-ne 
una nit d'aquelles memorables.


Terrassa, 29 juliol 2026

***  

Plano de Luna 

Las voces de los instrumentos 
se suman a su luz, 
que nos acompañará 
todo el variado concierto.

Para tomar el relevo, 
de un sol veraniego 
que nos ha castigado 
puede que en demasía.

Por suerte la música 
nos cura las malas 
sensaciones que el tiempo
 nos impone sin piedad. 

En la tarima, los músicos 
se esfuerzan en hacerlo bien, 
detrás suyo, la cordillera, 
hace de maro incomparable. 

Nos dejamos llevar por el ritmo 
y la magnificencia del paisaje, 
todo es fantástico para pasarnos 
una noche de aquellas inolbidables.


miércoles, 22 de julio de 2026

BAIXADA DE SANTA EULÀLIA

 

Foto de A.C.P. 

Henry Purcell, Cançons de Taberna
Dir. Alfred Deller 


Baixada de Santa Eulàlia 

Era un carrer estret 
en pendent i llarg, 
tot lo llarg que es pot 
ésser al barri Gòtic. 

El varem escollir, 
el meu company i jo 
perquè era tranquil 
i es veia el cel.

I tenia llum, poca, però, 
la suficient, per veure 
les costures de les pedres 
i les seves tonalitats. 

Eren temps buits 
amb colors apagats 
de poques idees 
i moltes consignes. 

De vegades passava algú 
tan avorrit com per fer 
un comentari per l'esquena: 
"No veig que el terra sigui verd" 

Parlem del segle passat 
i Barcelona era una ciutat 
per passejar i viure, 
inclús pintar al carrer. 

Terrassa, 22 juliol 2026 


Bajada de Santa Eulalia 

Era una calle estrecha 
en pendiente y larga 
tan larga como pueda ser 
en el barrio Gótico. 

La escogimos 
entre mi compañero y yo 
porque era tranquila 
y se veía el cielo. 

Tenía luz, poca, pero, 
la suficiente, para ver 
las junturas de las piedras 
y sus tonalidades. 

Eran tiempos vacíos 
con colores apagados,
 de pocas ideas 
y muchas consignas. 

A veces pasaba alguien 
tan aburrido como para hacer 
un comentarioa a la espalda: 
"No veo que el suelo sea verde" 

Hablamos del siglo pasado 
y Barcelona era una ciudad 
para pasear y vivir 
e incluso pintar en la calle.

***